C.F. Badalona

El 1903, Badalona superava de ben poc els dinou mil habitants i la ciutat se circumscrivia bàsicament al que avui considerem centre del municipi. La vila, governada pel rellotger Joaquim Costa Alsina, destacava ja per la seva activitat fabril, malgrat que els sectors agrícola i pesquer mantenien encara un pes important en el conjunt de l'activitat econòmica badalonina. A finals del segle anterior, s'havia importat a Catalunya la pràctica del foot-ball, un esport d'origen anglès implantat al Principat de la mà de les colònies de treballadors d'aquesta nacionalitat instal·lats a Barcelona i al seu voltant. És en aquest context que un grup de badalonins, que havien vist jugar a futbol a la capital, funden a Badalona el Foot-ball Bétulo Club. Són setze joves, entre els quals destaca l'atleta i músic Francesc Viñas Bosch, considerat el fundador del club badaloní. El 1908, el club s'inscriu als registres federatius amb el nom de FC Badalona.
Els primers anys els jugadors badalonins practiquen el futbol a la plaça del Sol, al barri de Casagemes. Els partits no tenien un límit de temps i les regles no eren pas clares. No serà fins al 1906 que aniran a jugar al camp del barri de Manresà, a tocar de Montgat, on els badalonins, que van començar jugant equipats amb un vestit barrat blau-vermell i amb pantaló blau que a partir dels anys deu canvien el color pel característic blau, s'hi estaran fins al 1933. La fusió amb l'Artinguense fa que el club opti per canviar de nom per passar a denominar-se Sport Club i propicia que l'equip passi a jugar d'un extrem de la ciutat a l'altra, instal·lant-se en un camp entre els termes municipals de Badalona i Sant Adrià, al barri d'Artigas. Un any més tard els badalonins arribaran a la segona divisió on s'hi estaran dues temporades.
L'11 d'octubre de 1936, havent esclatat ja la Guerra Civil espanyola -que obliga l'aleshores president del club Ramon Giralt a exiliar-se-, s'inaugura el camp de l'avinguda de Navarra amb un partit contra el FC Barcelona. El primer gol al nou i definitiu estadi fins avui el marcarà un dels jugadors més recordats pel badalonisme en tota la seva història Ciscu Betancourt, un nano de vint anys fill de cubans nascut a Catalunya, que arribaria a jugar tres temporades amb el Barça després de la guerra i que va ser el primer jugador negre que ha debutat amb la selecció catalana.
Malgrat els rigors de la Guerra, en el transcurs de la qual és bombardejada Badalona, i la dificultat de formar equip, l'Sport Club continuarà jugant partits durant aquests anys. Les pitjors dificultats a nivell econòmic esdevindran en els primers anys de la postguerra, malgrat que la crisi econòmica marcarà el club fins al canvi de segle. El Badalona té dificultats per afrontar els desplaçaments, sobretot tenint en compte que les vies de comunicació han quedat seriosament afectades per la Guerra, i a partir d'aleshores es veurà obligat a recórrer a engegar campanyes de tota mena per recaptar fonts entre els empresaris de la ciutat. Els arxius del club guarden nombrosa documentació de les aportacions de les principals indústries de la ciutat. Aquesta contribució econòmica, que durant moltes temporades salvarà l'entitat i que li permetrà gaudir dels recursos per estar cinc temporades consecutives a segona divisió (1947 a 1952), són possibles per la simbiosi existent entre el teixit industrial i el futbol a la ciutat. Moltes de les empreses més destacades del municipi tenien els seus propis equips de futbol (Industrial Montalfita, Cros...) i fins i tot arriben a aportar jugadors al primer equip de la ciutat. Aquest lligam es veurà reforçat pel cercle que formen empresa, futbol i règim durant un llarg període de temps. Santiago March Blanch, alcalde de Badalona entre 1954 i 1961, és l'exponent més eminent d'aquest lligam a tres bandes. Industrial -dedicat a la fabricació de peces per a automòbils-, serà president del Badalona (se'l recordarà com el que va aixecar la tribuna del camp), però també del Club Joventut.
L'època daurada del CF Badalona s'acaba el 1953. A partir d'aleshores el joc de l'equip, molt condicionat per les escasses possibilitats econòmiques i per la davallada paulatina de les aportacions dels empresaris badalonins, el faran romandre a la tercera divisió, fins que al 1963 torna a encarrilar cinc temporades seguides a segona divisió. És el final d'un somni, però. El conjunt de l'Estat entrarà els anys setanta en una època de duríssima recessió que provocarà el 1973 la crisi industrial més greu que ha patit Badalona. Les aportacions externes al club pràcticament desapareixen i el que encara és pitjor, el club és desarrela de la ciutat en trencar-se aquesta estreta relació entre els dos móns: el productiu i l'esportiu. La poca burgesia -si és que se'n pot dir així- de la ciutat interessada en el binomi esport-negoci es refugia en el bàsquet, un esport en auge.
Els últims vint-i-cinc anys del club han estat una mena de via crucis esportiu i social. L'equip ha anat maldant per les categories inferiors del futbol català i espanyol, el camp s'ha buidat de socis -fins fa poc no en quedava gairebé res de l'època que el club en tenia llistats més de 2.000- i la gestió directiva només ha servit per enfonsar en un pou l'entitat escapulada. El procés de degradació del club semblava abocar-lo a la desaparició a les portes del centenari, fins que l'escassa massa social de l'entitat va reaccionar i va obrir un procés electoral que acaba donant la presidència a l'empresari Fermín Casquete, defensor de la fusió, que ja s'ha produït, entre el CF Badalona i la UE Badaloní. L'objectiu de la nova junta -que conjuga elements del passat històric del club amb altres de nous- és iniciar un procés que acabi portant de nou el CF Badalona, com a mínim, a segona divisió A. Somnien, fins i tot, en poder arribar a la màxima categoria estatal i omplir l'estadi municipal que l'arquitecte francès Dominique Perrault ha projectat al Torrent de la Batllòria. Un somni que necessita, de nou, una ciutat que es retrobi amb una de les entitats esportives deganes de Badalona.