En veure que algú (del club? ) va tenir la ocurrència de cobrir el teu fèretre, vaig pensar que la vida i la mort són dues contradiccions ben clares. Ho dic perquè et recordo com l'europeista més discret que mai he conegut. Discret pel que fa a la exhibició de símbols que t'identifiquessis amb l'equip del teu cor escapulat. Em refereixo, és clar, a la teva etapa com a seguidor i no pas al període en què vas fer gairebé tots els papers de l'auca en el futbol base de l'Europa. Tanta discreció et convertia en un camaleó perfecte que passava desapercebut tant per als seguidors locals com per als visitants. També et recordo lliure i independent. Si podies desplaçar-te amb el teu cotxe, ho feies. I si  quan muntàvem un autocar, t'hi afegies de seguida. Dins el camp, mai no et vaig veure assegut en cap tribuna. Erets un soci de la general d'empeus, que mai no s'estava quiet. La ràdio a  l'orella  per combatre l'avorriment i la cigarreta a la boca per apaivagar els nervis. A més, de discret i lliure, vas ser molt constant i fidel al nostre Europa. Recordo, els múltiples diumenge que vam coincidir arreu del país i com, després d'una derrota vergonyosa a Sant Feliu de Guíxols, Tortosa o Balaguer deies tot convençut que no seguiries més l'equip lluny del Sardenya. Quinze dies després, però, ens tornàvem a retrobar a Vilanova, Andorra o Figueres.Heus ací la teva constància.

Ara ens has deixat de sobte i sense avisar i creu-me que t'enyorarem de debò.
 

Ahir, un altre gran europeista i discret, com, tu, em va dir que t'estimava tothom. Atesa la divisió actual que sofreix l'Europa aquest és el millor elogi que t'hauran dit els molts amics que van atansar-se a dir-te el darrer adéu. Jo tan sols et torno el que sempre em deies: "Visca l'Europa manque pierda". M'ho vas dir el dia que em vaig casar amb l'escut de l'Europa a la solapa de l'americana i ahir t'ho vaig repetir mentre sentia de fons el Virolai.